"Arròs etern"

El producte base de la paella i una de les estrelles de la gastronomia espanyola continua generant debat entre defensors de la tradició i paladins de l'avantguarda.

Fins a l'arribada de la Revolució Industrial, el procés de tractament de l'arròs per al seu consum era sempre de manera manual: es colpejaven els grans en un morter a ritme de bombo de xaranga o eren trepitjats per animals amb la finalitat de desprendre la capa superior de les llavors, que després es ventaven. En l’any 1861, amb la primera patent, per part de l'enginyer britànic Sampson Moore, del pulidor comercial d'arròs, es va obrir la porta a un progrés que prometia més rapidesa i menys esforços. És a dir, les qualitats que se li pressuposen al desenvolupament. Aquesta mecanització va facilitar l'espellofament de les collites en els nous molins, que polien els grans deixant-los completament blancs. Cal recordar que l'arròs de color bru era pres com a aliment de gent pobra, així que aquests grans blancs i sedosos, de cuinat i masticació més fàcil, amb millor gust i digestibilitat, van arribar amb bones credencials.

L'inconvenient es va produir pel fet que en retirar el segó també desapareixia la capa noble on estan les vitamines i minerals, quedant sense tot just valor nutricional. D'un dia per a un altre, milions de pagesos van començar a portar, sense saber-lo, una dieta baixa en tiamina que va provocar greus problemes de salut.